dimarts, 12 de juliol de 2016

LA BATALLA DE TUTTLINGEN. EL "ROCROI" FRANCÈS.

"S'ha escrit molt sobre la famosa batalla de Rocroi, lluitada el 19 maig de 1643 entre els exèrcits d'Espanya i França, aquesta batalla va acabar amb el mite de la invencibilitat de les tropes espanyoles, va ser la batalla decisiva en la què la monarquia espanyola va perdre la seva hegemonia sobre Europa a mans de la poderosa França ... la sagnant batalla lliurada davant els murs d'aquesta petita ciutat al nord de França s'ha convertit, fins i tot per a molts espanyols, en un punt de referència. No obstant això, hi ha una cosa que molt pocs saben, és que només uns mesos després de la victòria del jove Duc d'Enghien a sobre les llegendaris tropes espanyoles, els exèrcits de França tingueren el seu propi Rocroi.

El 20 de novembre l'exèrcit francès va deixar Rottweil cap a les fonts del Danubi a la recerca d'una posició forta on aquarterar-se abans de la prevista arribada del exèrcit bavarès. Rantzau, cap del exèrcit, i Rosen, eren de l'opinió que la antiga ciutat de Tuttlingen oferia els avantatges necessàries per enfortir-se al temps que rebre els constants subministraments des de Rottweil. Altres oficials com el general Montausier i el coronel Ohem, preferien l'escarpada regió que s'estenia des de les estribacions septentrionals dels Alps que oferia, a priori, una posició més avantatjosa. Alguns oficials com Taupadell, Sirot, Maugiron i Roque Serviere, simplement no tenien cap opinió o no s'atreviren o no volien donar-la.

La marxa a Tuttlingen va durar quatre dies esgotadors i va deixar un rastre de desertors per el camí. La plaça, construïda al Danubi, es va revelar amb poques qualitats defensives: les febles murades que envoltaven la ciutat no tenien camí de ronda i tenien fins a 30 forats en diferents seccions, molts de ells practicables a cavall. La posició més forta era el Castell de Honberg, que estava situat en un turó separat de la ciutat per un cementiri. Entre els tres llocs es va instal·lar el quarter general i s'hi allotjaren dos regiments d'infanteria (de la Guàrdia i Klug) amb tota l'artilleria i les municions.

El gruix de l'exèrcit, uns 8.000 homes estava estacionat al poble de Möhringen i el seu entorn, mentre que l'avantguarda al comandament del general Rosen, composta per 8 regiments de cavalleria, 2 de dragons i 3 d'infanteria, va anar a Mühlheim amb l'ordre d'explorar la campanya i per prevenir un atac sorpresa dels enemics imperials i bavaresos. El temps que s'estava per el camí des de Möhringen fins al quarter general era massa llarg: 2 hores, i és fàcil jutjar que la distància entre els quarters era massa per a una defensa eficaç.

Els moviments del exèrcit francès als voltants de Tuttlingen no pasaren inadvertits per els comandants dels exèrcits imperial i bavar, ni al Duc Carles IV de Lorena, les tropes del cual incloïen un bon nombre de unitats espanyoles al comandament de Juan de Vivero y Menchaca. Els exèrcits conlligats havien unit les seves forces a la ciutat de Tubingen, on estaven atents i expectants a les maniobres franceses.  

A Tübingen es va dur a terme, després de la pèrdua de Rottweil, un consell de guerra entre el comandant nominal de l'Exèrcit Imperial, Johann von Götz, el seu segon al comandament i cap efectiu de l'Exèrcit, Melchior von Hatzfeld, el duc Carles, i el veterà general bavarès, d'origen lorenès, Franz von  Mercy, un oficial valent i brillant. Mercy i  Hatzfeld van aconseguir convèncer al indecis Götz per aprovar un pla d'atac, de manera que el Exèrcit Conlligat, que sumava a prop de 20.000 homes, compost per l'Exèrcit Imperial de Lorraine, el de Baviera, tropes espanyoles i també del arquebisbe de Colònia , les restes del cos Lamboy i altres unitats de la Lliga Catòlica, va començar a marxar cap a Tuttlingen decidit a venjar la caiguda de Rottweil.

A la matinada del 24 de novembre els conlligats, formant en ordre de batalla amb una avantguarda de 1.500 genets i 600 mosqueters sota el comandament de Johann von Werth, un ferotge oficial de cavalleria del exèrcit bavarès, van anar en silenci sobre Tuttlingen. A les 3 de la matinada Werth i les seves tropes van sortir del bosc que s'estenia al sud de la població a través d'un passadís i, enmig d'una forta nevada, van caure de sobta a sobre l'artilleria que estava al cementiri de Tuttlingen. En el seu camí, Werth i la seva avantguarda no van trobar cap patrulla francesa o de les tropes de Weimar, de manera que, sense ser ni vistos ni escoltats, es desferen dels pocs guàrdies presents i es feren amos dels canons.

Sorpresos per la càrrega dels cuirassers imperials i dels dragons de Baviera, aquests darrers comandats per el coronel Wolf, els sentinelles francesos en prou feines van tenir temps de posar cames ajudeu. El foc de fuselleria i el so dels seus propis canons girats de sobte sobre ells van despertar als soldats francesos apostats darrere de les murades de Tuttlingen. Era tard per reaccionar, perquè Von Mercy rodejava en aquell moment la plaça amb el gruix de la cavalleria, mentre que Hatzfeld bloquejava qualsevol via d'escapament a l'altra riba del Danubi. Aclaparats per la virulència de l'atac, els defensors del castell de Honberg es van rendir després d'una feble resistència.

Assetjat a Tuttlingen, Rantzau estava a punt per a la defensa per donar temps a les tropes estacionades a Möhringen i Mühlheim per venir a ajudar-lo. De fet, Rosen va mobilitzar als seus homes i va tractar d'arribar als assetjats per a la riba dreta del riu, que suposava lliure d'enemics. Res més lluny de la realitat. L'esperaven, bloquejant el seu camí, Hatzfeld i Gaspar von Mercy, germà de Franz, que l'atacaren resoludament i derrotaren als seus homes. Tota la infanteria va morir o van ser feta presonera, i tot el bagatge va caure en mans dels aliats. Rosen va aconseguir escapar amb alguns dels seus oficials i part de la cavalleria, després d'haver estat perseguit durant diverses hores pel Coronel Sporck de la cavalleria bavaresa.

Mentrestant, Werth, amb un gran cos, va avançar sobre les dues ribes del riu i envoltà Möhringen. Els regiments francesos estacionats allà, comandats pel general Baró de Vitry, van tractar de fugir a través del costat esquerre del riu, però els van aturar i rebutjats varen tornar de nou a la plaça, on van intentar defensar-la tenaçment així com varen poder. Atès que els assetjats no estaven disposats a rendir-se, Werth va establir una bateria a la riba dreta i va bombardejar la ciutat fins al vespre. Al matí següent, el 25 de novembre els generals i soldats que resistien a Tuttlingen van capitular, i poc després van ser imitats per les tropes de Möhringen. 

L'exèrcit francès va perdre 4.000 homos entre morts i ferits. A més de 7.000 soldats i oficials presoners, entre ells el desafortunat Rantzau, 8 Generals, 9 coronels, 12 ADC i 240 oficials. Regiments sencers van deixar d'existir, i els que es varen escapar i varen arribar a Rottweil estaven amb la moral molt baixa i sense bagatge. Dels presoners de renom, com Rantzau quedà en mans del Duc Carles, i va ser enviat a Worms amb altres oficials. Els altres es van distribuir entre els comandants Hatzfeld, els germans Mercy, Werth i el Coronel Wolf. El cost del  rescat de Rantzau va ser de 24.000 reichathalers, altres 10.000 per cada mariscal, 1,000 per cada Coronel, i 200 per cada capità.

Traduït del Blog "El Gran Capitán" Portal de Historia Militar.
Entrada escrita per Sir Weimar Horren el 21-01-2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada