dissabte, 6 de gener de 2018

LA GUERRA CIVIL DE CÚRSEGA (1)

  Después de la muerte del Rey Dídac IV sin descendencia, el 20 de noviembre de 1645, en las cortes del reino de Cúrsega surgieron dos bandos, los partidarios de continuar con la monarquía y los partidarios de la república.
  
  Las Cortes de Cúrsega estaban formadas por los tres estamentos del reino, la nobleza, los ciudadanos y los campesinos. Cada estamento escogía a 20 de los suyos para representarlos en las Cortes. Solo los nobles que ostentaban un título nobiliario tenian derecho a voto y a ser escogidos. Entre los campesinos solo votaban y se escogían a los propietarios con más de 10 cuarteradas de tierra, aunque entre ellos estaban los dos Síndicos del Jornal, escogidos por los propietarios menores y los jornaleros a sueldo. Las ciudades enviaban a dos de sus regidores escogidos por los gremios de la ciudad.

  Día 6 de diciembre de 1645 las Cortes se reunieron en la pequeña ciudad de Cort para escoger al nuevo rey, pero en lugar de eso el debate dió un giro y se convirtió en la vieja discusión de rey o república. Los últimos reyes habían sido muy malos gobernantes y peores aún sus ministros. La nobleza prefería monarquía, era normal, aunque entre ellos había los que preferían una monarquía electiva para conseguir más poder. El campesinado estaba dividido entre monarquía y república, pero los dos Síndicos, representantes de la mayoría más pobre del país, eran partidarios de la república. Las ciudades estaban de parte de la república, en la qué los más ricos pensaban dominar los cargos electivos.

  Las discusiones se enconaron y se volvieron agrías y casi violentas, esta violencia se trasladó a la calle y crecieron los disturbios, que los encargados del orden público no sofocaban del todo. Día 20 de enero de 1646 Abel Viver, Síndico del Jornal y defensor a ultranza de la república, fue asesinado, dicen que por unos ladrones, cuando volvía a la posada donde se alojaba después de las deliberaciones en las Cortes. Uno de los asesinos, detenido por los acampañantes del asesinado, confesó que les había pagado Vidal Abat, un servidor de Albert de Pontaires, Duque de Abrí, destacado monárquico y principal candidato a ser futuro Rey de Cúrsega. Dos días más tarde la casa de Vidal Abat, en Sant Ainyan, fue asaltada y quemada, Vidal y parte de su família escapó salva, pero su mujer y los hijos pequeños sufrieron heridas graves de las que no se recuperaron. A partir de aquí los motines y altercados se extendieron por todo el país y hubo muertos entre los partidarios declarados  de los dos bandos.


dimecres, 3 de gener de 2018

PRÓLOGO A LA NUEVA CAMPAÑA

  El Cavaller de Bufaranya nos va a relatar una nueva guerra imaginaria ambientada a mediados del siglo XVII. El país imaginario está basado en la isla de Córcega, y su nombre es "Cúrsega", varia poco, los nombres de las ciudades se han modificado en algunos casos, los accidentes geográficos se han cambiado en su totalidad. 
  Podríamos decir que se basa en la guerra civil inglesa, aunque en esta guerra se lucha por la monarquía o la república. 
  El prólogo histórico ficticio podría resumirse en unas pocas líneas. La isla a la caida del imperio romano, intento mantener el poder perdido por el imperio con un senado y unos cónsules, lo logró durante un tiempo, pero bárbaros, bizantinos y una corta dominación árabe, sumieron a la isla en un caos. Las  luchas intestinas por el poder no ayudaron mucho. A mediados del siglo XIII se logró una paz a través de la forma de gobierno de una república, dominada por los mercaderes, que hizo florecer a la isla. Exportaban vino, salazón de pescado y lana, e importaban todo lo necesario que la pequeña nobleza y burguesia necesitaban para demostrar su estatus.
  Todo cambió a principios del siglo XVI, las potencias del continente empezaron una lucha por la supremacía, de la que no se libró ninguna parte del continente, así que la pequeña isla se vió invadida, la república disuelta y se impuso una monarquía con una dinastía extranjera. La potencia extranjera mantuvo, por su propio interés, a la monarquía en el poder, prestando su apoyo en mantener a raya a los partidarios de la vuelta de la república.
  Pero a mediados del siglo XVII las cosas en el continente vuelven a estar revueltas, hay una terrible guerra que asola a la mayoría de paises y el apoyo exterior ya no es tan fuerte, en este mal, o buen, momento el rey muere sin descendencia. Se reune una asamblea representativa de todos los estamentos de la población para decidir a quién se nombra rey, pero en realidad surge el viejo debate, monarquía o república. 
  En la asamblea los debates se recrudecen y las posiciones se enconan. Los agrios debates salen de la asamblea y la población empieza a tomar partido, hay encuentros violentos por las calles de las ciudades entre los partidarios de un bando o del otro. La mecha prende y estalla la guerra dividiendo al país. ¡Monarquía o República!.



dimarts, 12 de juliol de 2016

LA BATALLA DE TUTTLINGEN. EL "ROCROI" FRANCÈS.

"S'ha escrit molt sobre la famosa batalla de Rocroi, lluitada el 19 maig de 1643 entre els exèrcits d'Espanya i França, aquesta batalla va acabar amb el mite de la invencibilitat de les tropes espanyoles, va ser la batalla decisiva en la què la monarquia espanyola va perdre la seva hegemonia sobre Europa a mans de la poderosa França ... la sagnant batalla lliurada davant els murs d'aquesta petita ciutat al nord de França s'ha convertit, fins i tot per a molts espanyols, en un punt de referència. No obstant això, hi ha una cosa que molt pocs saben, és que només uns mesos després de la victòria del jove Duc d'Enghien a sobre les llegendaris tropes espanyoles, els exèrcits de França tingueren el seu propi Rocroi.

El 20 de novembre l'exèrcit francès va deixar Rottweil cap a les fonts del Danubi a la recerca d'una posició forta on aquarterar-se abans de la prevista arribada del exèrcit bavarès. Rantzau, cap del exèrcit, i Rosen, eren de l'opinió que la antiga ciutat de Tuttlingen oferia els avantatges necessàries per enfortir-se al temps que rebre els constants subministraments des de Rottweil. Altres oficials com el general Montausier i el coronel Ohem, preferien l'escarpada regió que s'estenia des de les estribacions septentrionals dels Alps que oferia, a priori, una posició més avantatjosa. Alguns oficials com Taupadell, Sirot, Maugiron i Roque Serviere, simplement no tenien cap opinió o no s'atreviren o no volien donar-la.

La marxa a Tuttlingen va durar quatre dies esgotadors i va deixar un rastre de desertors per el camí. La plaça, construïda al Danubi, es va revelar amb poques qualitats defensives: les febles murades que envoltaven la ciutat no tenien camí de ronda i tenien fins a 30 forats en diferents seccions, molts de ells practicables a cavall. La posició més forta era el Castell de Honberg, que estava situat en un turó separat de la ciutat per un cementiri. Entre els tres llocs es va instal·lar el quarter general i s'hi allotjaren dos regiments d'infanteria (de la Guàrdia i Klug) amb tota l'artilleria i les municions.

El gruix de l'exèrcit, uns 8.000 homes estava estacionat al poble de Möhringen i el seu entorn, mentre que l'avantguarda al comandament del general Rosen, composta per 8 regiments de cavalleria, 2 de dragons i 3 d'infanteria, va anar a Mühlheim amb l'ordre d'explorar la campanya i per prevenir un atac sorpresa dels enemics imperials i bavaresos. El temps que s'estava per el camí des de Möhringen fins al quarter general era massa llarg: 2 hores, i és fàcil jutjar que la distància entre els quarters era massa per a una defensa eficaç.

Els moviments del exèrcit francès als voltants de Tuttlingen no pasaren inadvertits per els comandants dels exèrcits imperial i bavar, ni al Duc Carles IV de Lorena, les tropes del cual incloïen un bon nombre de unitats espanyoles al comandament de Juan de Vivero y Menchaca. Els exèrcits conlligats havien unit les seves forces a la ciutat de Tubingen, on estaven atents i expectants a les maniobres franceses.  

A Tübingen es va dur a terme, després de la pèrdua de Rottweil, un consell de guerra entre el comandant nominal de l'Exèrcit Imperial, Johann von Götz, el seu segon al comandament i cap efectiu de l'Exèrcit, Melchior von Hatzfeld, el duc Carles, i el veterà general bavarès, d'origen lorenès, Franz von  Mercy, un oficial valent i brillant. Mercy i  Hatzfeld van aconseguir convèncer al indecis Götz per aprovar un pla d'atac, de manera que el Exèrcit Conlligat, que sumava a prop de 20.000 homes, compost per l'Exèrcit Imperial de Lorraine, el de Baviera, tropes espanyoles i també del arquebisbe de Colònia , les restes del cos Lamboy i altres unitats de la Lliga Catòlica, va començar a marxar cap a Tuttlingen decidit a venjar la caiguda de Rottweil.

A la matinada del 24 de novembre els conlligats, formant en ordre de batalla amb una avantguarda de 1.500 genets i 600 mosqueters sota el comandament de Johann von Werth, un ferotge oficial de cavalleria del exèrcit bavarès, van anar en silenci sobre Tuttlingen. A les 3 de la matinada Werth i les seves tropes van sortir del bosc que s'estenia al sud de la població a través d'un passadís i, enmig d'una forta nevada, van caure de sobta a sobre l'artilleria que estava al cementiri de Tuttlingen. En el seu camí, Werth i la seva avantguarda no van trobar cap patrulla francesa o de les tropes de Weimar, de manera que, sense ser ni vistos ni escoltats, es desferen dels pocs guàrdies presents i es feren amos dels canons.

Sorpresos per la càrrega dels cuirassers imperials i dels dragons de Baviera, aquests darrers comandats per el coronel Wolf, els sentinelles francesos en prou feines van tenir temps de posar cames ajudeu. El foc de fuselleria i el so dels seus propis canons girats de sobte sobre ells van despertar als soldats francesos apostats darrere de les murades de Tuttlingen. Era tard per reaccionar, perquè Von Mercy rodejava en aquell moment la plaça amb el gruix de la cavalleria, mentre que Hatzfeld bloquejava qualsevol via d'escapament a l'altra riba del Danubi. Aclaparats per la virulència de l'atac, els defensors del castell de Honberg es van rendir després d'una feble resistència.

Assetjat a Tuttlingen, Rantzau estava a punt per a la defensa per donar temps a les tropes estacionades a Möhringen i Mühlheim per venir a ajudar-lo. De fet, Rosen va mobilitzar als seus homes i va tractar d'arribar als assetjats per a la riba dreta del riu, que suposava lliure d'enemics. Res més lluny de la realitat. L'esperaven, bloquejant el seu camí, Hatzfeld i Gaspar von Mercy, germà de Franz, que l'atacaren resoludament i derrotaren als seus homes. Tota la infanteria va morir o van ser feta presonera, i tot el bagatge va caure en mans dels aliats. Rosen va aconseguir escapar amb alguns dels seus oficials i part de la cavalleria, després d'haver estat perseguit durant diverses hores pel Coronel Sporck de la cavalleria bavaresa.

Mentrestant, Werth, amb un gran cos, va avançar sobre les dues ribes del riu i envoltà Möhringen. Els regiments francesos estacionats allà, comandats pel general Baró de Vitry, van tractar de fugir a través del costat esquerre del riu, però els van aturar i rebutjats varen tornar de nou a la plaça, on van intentar defensar-la tenaçment així com varen poder. Atès que els assetjats no estaven disposats a rendir-se, Werth va establir una bateria a la riba dreta i va bombardejar la ciutat fins al vespre. Al matí següent, el 25 de novembre els generals i soldats que resistien a Tuttlingen van capitular, i poc després van ser imitats per les tropes de Möhringen. 

L'exèrcit francès va perdre 4.000 homos entre morts i ferits. A més de 7.000 soldats i oficials presoners, entre ells el desafortunat Rantzau, 8 Generals, 9 coronels, 12 ADC i 240 oficials. Regiments sencers van deixar d'existir, i els que es varen escapar i varen arribar a Rottweil estaven amb la moral molt baixa i sense bagatge. Dels presoners de renom, com Rantzau quedà en mans del Duc Carles, i va ser enviat a Worms amb altres oficials. Els altres es van distribuir entre els comandants Hatzfeld, els germans Mercy, Werth i el Coronel Wolf. El cost del  rescat de Rantzau va ser de 24.000 reichathalers, altres 10.000 per cada mariscal, 1,000 per cada Coronel, i 200 per cada capità.

Traduït del Blog "El Gran Capitán" Portal de Historia Militar.
Entrada escrita per Sir Weimar Horren el 21-01-2012.

dimarts, 14 de juliol de 2015

La "San Lesmes", la caravel·la perduda o la possible herència espanyola en el Pacífic sud.

La pèrdua d’aquesta caravel·la i les hipòtesis generades arrel dels descobriments de indicis de on anaren a parar els seus nàufrags han pogut fer canviar la història i resoldre certs enigmes en el Pacífic sud.
 La “San Lesmes” era una caravel·la de 80 tones amb una tripulació de entre cinquanta y seixanta homos, la meitat gallecs i els altres bascos i flamencs, comandats en principi per Francisco de Hoces i desprès per Diego Alonso de Solís. Anava amb la expedició de García Jofre de Loaisa i es va perdre en el Pacífic en 1526.
La expedició de Jofre de Loaisa pretenia conquerir las Molucas, riques en espècies, que es disputaven les corones de Castella i Portugal. La expedició estava formada per set naus i uns 450 homos. Entre ells hi anaven en Juan Sebastián Elcano i Andrés de Urdaneta. Es va fer a la mar el 24 de juliol de 1525 des del port de La Corunya. En la seva travessia realitzaren molts de descobriments, però aquesta va ser una successió de desastres, calamitats i desercions. Moriren Loaisa i Elcano, tres naus no passaren el Estret de Magallanes i sols una nau, la Santa María de la Victoria arribà a les Molucas, on tingueren que enfrontar-se al portuguesos. Sofriren penalitats de tota casta en el llarg viatge i sols tornaren 24 homos.
El 26 de maig de 1526 el que quedava de la expedició aconseguia travessar el Estret de Magallanes. El 2 de juny, ja en el Pacífic, es troben amb un temporal, que escampà i separà les naus. Aquí va ser on la “San Lesmes” va ser vista per darrera vegada i res més es va saber d’ella.
Però diversos descobriments posteriors permeteren fer varies hipòtesis del que li ocorregué a la caravel·la i a la seva tripulació.
La primera hipòtesi apareix quasi dos segles desprès, quan la fragata “Magdalena” descobrí, en 1772, una gran creu molt antiga a prop de Tahití. El historiador Martín Fernández de Navarrete, tragué la conclusió de que era de la “San Lesmes”, per la derrota, les corrents i les darreres dades que es tenien de la nau.
La segona hipòtesi començà en 1929, quan es troben quatre canons als esculls de Amanu, a les Taumotu. Es recupera un, que llavors es perd. Però en 1969, els francesos instal·len una base militar a Hao, a prop de Amanu, per les proves nuclears de Mururoa i Fangataufa. Es recuperen dos canons però l’anàlisi no conclou res, tan sols que poden ser canons espanyols del segle XVI. Més segons les tradicions orals de Amanu, algunes famílies locals son descendents dels sobrevivents d’un naufragi d’aquella època. Continuant amb aquesta línia, en Robert Langdon, investigador australià de la Universitat de Canberra, escrigué en 1975 “The Lost Caravel” que amplià en 1988. Repassant els vaixells desapareguts i naufragats en el Pacífic en el segle XVI, arriba a la conclusió de que els canons de Amanu son de la “San Lesmes”. Així construeix la hipòtesi, a base de observacions culturals i genètiques, de que els tripulants de la “San Lesmes” sobrevisqueren, i junt amb els seus descendents, s’escamparen per altres illes. Segons en Langdon, la tempesta dugué a la “San Lesmes” cap el nord-oest. Que encallà a Amanu, on intentant reflotar la nau, tiraren els canons i altre llastre. Llavors arribaren fins Anaa, on desembarcaren alguns tripulants. Seguiren fins a Raiatea, on s’establiren un temps per reparar la nau o construir-ne una de nova. Anys desprès un grup d’ells intentà seguir el viatge cap el oest i arribà a Nova Zelanda. En Langdon afirma que els mariners i el seus descendents tingueren una posició preeminent a les illes on s’establiren. També explicaria per què els primers exploradors europeus, Fernández de Quirós i Cook, trobaren entre els indígenes individus de pell i ulls clars i de cabell roig o ros. La religió que sorgí a Raiatea del deu Or, amb les similituds de la creació del mon amb el Gènesis i la Santíssima Trinitat. La construcció de la piragua de doble buc amb vela llatina i barques amb buc. Aquesta influència cultural podria explicar la salutació aixecant les mans o per què en el segle XVI apareixen a Nova Zelanda construccions paregudes al “horreo” gallec.
La tercera hipòtesi la defensa en Roger Hervé que era conservador del Departament de Mapes de la Biblioteca Nacional de Paris i que en 1982 escrigué “Découverte fortuite de l’Australie et de la Nouvelle-Zélande par des navigateurs portugais et espagnols entre 1521 et 1528”. Aquesta hipòtesi manté que la “San Lesmes” continuà el seu viatge cap el oest, intentant arribar a les Molucas i que es trobà amb Nova Zelanda i Tasmània. La nau seguí la costa est de Austràlia cap el nord fins que foren capturats pel portuguesos. Que en els mapes antics de Austràlia, anomenada “Java, la gran”, existeixen indicis de noms portuguesos o castellans, i una vaga referència portuguesa a una nau espanyola perduda, la tripulació de la qual va ser executada, ja que els portuguesos protegien el seu dret de domini a sobre les Molucas. Això significaria que la costa oriental de Austràlia va ser descoberta per navegants espanyols 245 anys abans que el navegant britànic James Cook.
Encara però hi ha un altre descobriment que apunta a la “San Lesmes” i es el conegut com a “Campana Tàmil”. Aquesta es sols un tros de campana de bronzo amb una inscripció de caràcters tàmils antics. Se li suposa una antiguitat de 400 a 500 anys i es conserva en el Museu Te Papa Tongarewa de Nova Zelanda. Utilitzada per generacions de nadius maoris com a olla, trobada en 1836 per el reverend William Colenso. Els nadius li explicaren que feia molts d’anys que trobaren la campana entre les rels d’un arbre esbucat per una tempesta.
En 1950 s’esbrinà que la inscripció era tàmil i que la seva traducció significaria “Campana de la nau mercant Muhaideen”.

Entre una de les hipòtesis de com arribà la campana a Nova Zelanda hi ha la que té relació amb el “buc espanyol” trobat al port de Wellington, podria haver estat comprada per Juan Sebastián Elcano a Java per dur a bord de la nau “Victoria”, llavors passar a la “San Lesmes”, la qual, suposadament, naufragà al arxipèlag de les Taumotu per llavors ser transportada per els sobrevivents o descendents a Nova Zelanda. Un poc regirat però sols es una hipòtesi.

dimarts, 16 de juny de 2015

LA BATALLA DE GLEN SHIEL. EL FINAL DE LA SEGONA "INVENCIBLE"

 Es un episodi de la història poc conegut, hi va haver un segon intent espanyol de invasió de Anglaterra, que va acabar quasi sense haver començat.
Després del Tractat d'Utrecht, Felip V va ser acceptat com a rei d'Espanya a canvi de diverses concessions. Gran Bretanya va rebre el control sobre les possessions espanyoles de Menorca i Gibraltar. Felip i el seu conseller italià, el cardenal Giulio Alberoni, volien restaurar a Espanya com a una potència de primera línia i van dur a terme una campanya a la Mediterrània occidental. En 1717, 8.500 homes d'infanteria i 500 de cavalleria van salpar de Barcelona i van ocupar Sardenya sense dificultat. El proper any, 38.000 soldats van fer el mateix amb Sicília.
El govern britànic va respondre l'11 d'agost; declarant una violació del Tractat d'Utrecht, la Royal Navy va interceptar i derrotar a la esquadra de José Antonio de Gaztañeta a la regió de Cap Passaro, (prop de Siracusa). Espanya va declarar la guerra, amb Alberoni decidit a prendre la iniciativa i crear problemes a Gran Bretanya per evitar un atac a la Península Ibèrica. Alberoni va decidir ficar-se en els conflictes de successió britànics, donant suport a les reivindicacions jacobites i els seus aliats els muntanyencs escocesos tant per desestabilitzar la Corona, com per establir un rei més flexible (i un Parlament) en el seu lloc.
El pla original tenia dues fases: George Keith, desè Comte Marischal podria infiltrar-se a Escòcia amb 300 infants de marina espanyols per aixecar els clans occidentals i prendre algunes posicions. Amb la intenció de divertir a les forces britàniques. La flota principal, amb 27 vaixells i 7.000 homes sota James Butler, segon Duc d'Ormonde (antic capità general de l'exèrcit britànic, exiliat a Espanya), desembarcaria al sud-oest d'Anglaterra o Gal·les, on els jacobites eren abundants. L'aliança resultant seria marxar a l'est per assetjar Londres, deposar a George I i entronitzar James Stuart.
Tres setmanes després de sortir de Cadis, la esquadra d'Ormonde es va trobar amb una tempesta a prop de Cap Finisterre (29 de març), que dispersa i va danyar la major part dels vaixells. Ormonde es va veure obligat a retirar els vaixells a diversos ports espanyols. Per llavors, Keith ja havia abandonat el port espanyol de Passatges i havia ocupat l'illa de Lewis, incloent Stornoway on va establir el seu campament. El 13 d'abril de 1719, els homes de Keith van desembarcar a les Terres Altes a prop de Lochalsh, encara que els muntanyencs no es van unir al "Little Rising" en els números esperats (els espanyols van portar 2.000 armes per distribuir-les), desconfiant de l'empresa i a l'espera de notícies des del sud. Keith no pogué seguir cap a Inverness i es va establir al castell d'Eilean Donan.
Les dues fragates espanyoles van tornar a Espanya. Els espanyols van ser acompanyats per Guillermo Mackenzie, cinquè Comte de Seaforth, qui era el cap del clan Mackenzie; el Comte Marischal; i el Marquès de Tullibardine; i alguns oficials irlandesos. A ells s’uniren diversos centenars de muntanyencs, entre ells membres del clan Mackenzie, del clan MacRae, Rob Roy, i un grup d'altres MacGregor. Alguns dies més tard, el cos principal de la tropa es va anar al sud per agitar els muntanyencs, deixant una petita guarnició (de 40 a 50 homes) al castell. Les forces jacobites anaven dirigides pel Comte de Seaforth i John Cameron de Lochiel, 18é capità i cap del clan Cameron junt amb Lord George Murray. El seu pla era capturar Inverness.
A principis de maig, la Royal Navy va enviar cinc vaixells a la zona per al reconeixement: dos patrullant fora de Skye i 3 al voltant de Lochalsh, al costat del llac Duich. De ben prest el matí del diumenge 10 de maig aquests últims tres, HMS Worcester, HMS Flamborough, i el HMS Enterprise ancoraren davant d'Eilean Donan a la banda nord del llac Duich, on les forces espanyoles havien establert una base al castell de Eilean Donan, una de les residències de Lord Seaforth. Al capvespre, i sota la coberta d'un intens canoneig, els bots dels vaixells desembarcaren soldats que van prendre el castell contra poca resistència. Els presoners espanyols van ser duts a bord del HMS Flamborough i se'ls van endur a Edimburg.
Després de moure's durant un mes, els espanyols havien sabut a principis de juny que Ormonde mai arribaria. Malgrat això, els jacobites es van reunir per a una última acció, amb un total de poc més de 1.000 soldats.
El 5 de juny, les forces governamentals britàniques compostes de soldats escocesos i anglesos al comandament del general Joseph Wightman van venir de Inverness per bloquejar el avanç dels jacobites. Consistien en 850 d'infanteria, 120 dragons i 4 morters. S'enfrontaren als jacobites a Glen Shiel, a poques milles de Loch Duich, el 10 de juny, a prop dels turons de les Cinc Germanes. El regiment de Galícia va ocupar la part superior i la part davantera d'un dels turons, al seu favor, mentre que els escocesos jacobites defensaven les barricades en els laterals.
L'exèrcit jacobita havia avançat uns 12 milles d'Eilean Donan, fins el coll de Glen Shiel, on el puig gairebé bloqueja la vall. La gran força natural de la posició jacobita s’havia augmentat en fortificacions de campanya. S’havia construït una barricada travessant el camí, i al llarg de la cara del turó a la banda nord del riu s’havien fet atrinxeraments. Aquí es va col·locar el cos principal que consistia de: 200 espanyols del Regiment Galícia, sota el seu Coronel, Don Nicolás de Castro Bolaños. El Brigadier Mackintosh de Borlum estava amb el coronel espanyol i 150 homes del clan de Cameron de Lochiel. A sobre 150 de Lidcoat i altres 20 voluntaris. Rob Roy, del clan MacGregor amb 40 homes. 50 homes del clan Mackinnon. 200 homes del clan Mackenzie amb el cap William Mackenzie, cinquè Comte de Seaforth, estava a l'extrema esquerra, al costat de Scour Ouran. 200 homes més del clan Mackenzie, comandats per Sir John Mackenzie de Coul. 150 homes del clan Murray sota el Marquès de Tullibardine, Lord William Murray, i el seu germà menor, Lord George Murray, fill del cap, situats al turó a la riba sud del riu. El cap del clan Keith, Keith George, desè Comte Marischal, i un brigadier rebel un tal Campbell estaven amb Mackenzie de Seaforth a l'esquerra.
La dreta de l'exèrcit del govern estava comandada pel coronel Clayton i composta per: 150 granaders sota el Major Milburn; el Regiment de Montagu, al comandament del tinent coronel Lawrence. Un destacament de 50 homes al comandament del coronel Harrison. El Regiment holandès De Huffel. Tres companyies independents del clan de Fraser, del clan de Ross i del Clan Sutherland. En el flanc hi havia 80 homes del clan Mackay sota el seu cap el Senyor Strathnaver, alferes Mackay. Ala esquerra de l'exèrcit del govern, que es desplegà en el costat sud del riu, va consistir en: el Regiment de Clayton, al comandament del tinent coronel Reading. En el flanc, 100 homes de la companyia independent del clan de Munro sota George Munro, primer de Culcairn. Els dragons del govern i els quatre morters es van quedar en el camí.
La batalla es va iniciar entre les cinc i les sis de la tarda quan l'ala esquerra de l'exèrcit del govern britànic va avançar contra la posició de Lord George Murray al costat sud del riu. La posició va ser bombardejada per primera vegada per els morters i després atacat per quatre escamots del regiment de Clayton i Munro. Després d'alguna resistència obstinada inicial, els homes de Lord George Murray van ser expulsats de la seva posició i obligats a retirar-se.
Una vegada que l'ala dreta jacobita havia estat desallotjada, Wightman va ordenar a la seva dreta per atacar. El destacament, comandat per Lord Seaforth, estava ben posicionat darrere d'un grup de roques al vessant. Va ser contra els que Harrison i regiment de Montagu es van dirigir. Seaforth va ser reforçat pels seus propis homes de Sir John MacKenzie. Durament pressionat, Seaforth va enviar a demanar més reforços. Un altre grup d'homes, sota Rob Roy, va anar en la seva ajuda, però abans de que pogués arribar-hi, els seus homes van cedir, i Seaforth va ser greument ferit.
Wightman va concentrar el atac de les seves tropes en els flancs, mentre que els morters van colpejar el centre i van mantenir als espanyols en les seves posicions. Desprès tota la força de Wightman es dirigí ​​cap al centre jacobita. Els regulars espanyols es van mantenir ben ferms, però van trobar que la majoria dels seus aliats havien abandonat, per qual cosa també es van retirar del turó. Altres clans els van seguir i van deixar als seus aliats en retirada costa amunt.
L'historiador Peter Simpson afirma que la batalla es va perllongar durant tres hores, però el poder superior dels granaders del govern juntament amb les incursions agressives de la Companyia Independent de Munro van guanyar el dia per el govern. A les 9 en punt de la nit, el coronel espanyol es va rendir, tres hores després de l'inici del combat, mentre que els jacobites restants van fugir en la boira, per escapar de l'execució com a traïdors. Els jacobites estaven mal aprovisionats i armats, i com el suport jacobita que s'esperava de les Terres Baixes va ser mínim, els esperits varen caure per complet. L'aixecament va ser abandonat i els jacobites es varen anar a ca seva.
La muntanya a Glen Shiel on va tenir lloc la batalla es diu Sgurr na ciste Duibhe, té un puig subsidiari que va ser nomenat Sgurr nan Spainteach (El puig dels espanyols) en honor de les forces espanyoles que van lluitar admirablement en la batalla.
Tres dels comandants jacobites, Lord George Murray, William Mackenzie, cinquè Comte de Seaforth, i Robert Roy MacGregor, van resultar greument ferits. John Cameron de Lochiel, però, després d'amagar-se per un temps a les Terres Altes, va retornà a l'exili a França. George Keith, cap del clan de Keith i l'últim Comte Marischal, va fugir a l'exili a Prússia, on el seu germà Francis Keith va escriure una narració de la batalla. Malgrat un perdó posterior, Keith mai va tornar a Escòcia i es va convertir en l'ambaixador de Prússia a França i més tard a Espanya. Els 274 presoners espanyols es van reunir amb els seus companys a Edimburg i al octubre, les negociacions van permetre la seva tornada a Espanya. A la banda del govern britànic, les baixes foren més lleugeres; George Munro d'Culcairn va ser ferit a les cames per una bala de mosquet, però va sobreviure. Es va enviar una expedició comandada per Lord Cobham en contra de la costa d'Espanya a l'octubre de 1719, que va tenir èxit en la captura de Vigo.
Desprès d'això Alberoni va caure en desgracia i se'n tornà cap a Itàlia.

dimecres, 24 de setembre de 2014

EL TERCIO DE DON LLUIS DE QUERALT

No sé si ara serà el moment de relatar aquest episodi històric, tal vegada per uns serà el moment oportú per defensar el seu pensament i per altres aprofitar per carregar en contra. Sempre s’ha dit que la Corona de Aragó no va participar en el que podríem dir la defensa i sosteniment del, per jo, mal dit, Imperi Espanyol, i sobretot amb allò de “Mantener una pica en Flandes”. Però es que les lleis de la Corona de Aragó, impedien un poc això, i els doblers per mantenir i aixecar tropes per anar a defensar altres llocs s’havien de pactar amb els òrgans legislatius d’aquesta Corona. En canvi a Castella, era més senzill aconseguir doblers i homos per la mateixa empresa. Però això no vol dir que no hi hagués soldats nascuts i criats a la Corona de Aragó en els famosos Tercios. En menor percentatge, però n’hi havia. Moltes de les companyies dels Tercios, travessaven territoris de la Corona de Aragó per anar a embarcar-se a Barcelona o València amb destí a Itàlia, durant el seu camí molts de capitans aprofitaven per acabar de completar les seves companyies, i era molt normal que pagesos i menestrals malcontents amb la seva feina o vida, provessin fortuna en el exèrcit, com era molt comú per aquella època a tota Europa.
Però n’hi va haver un que es va formar amb soldats catalans en més de un 80 per cent i la resta eren soldats dels territoris de la Corona de Aragó. Això succeí en la època que el rei Felip II estava preparant la invasió de Anglaterra, la famosa “Armada Invencible” i per aquest propòsit necessitava homos, tots els que pogués aconseguir.
Hem de dir que per aquella època per Catalunya hi havia molts de bandolers, no sols gent baixa, també n’hi havia de cavallers, sembrant discòrdies i desordres. Així que per netejar-la de tots els bandolers i treure profit de gent exercitada en armes, el rei els hi va oferir el perdó com tal de que anessin a servir als Estats de Flandes. Com es diria “Matando dos pájaros de un tiro”. Te llevaves de damunt gent que molestava i a més aprofitaves la seva experiència en el maneig de les armes per fins més profitosos al Estat.
Es va formar un “Tercio” aixecant banderes a Barcelona i tota Catalunya. On s’hi posaren tots els bandolers, però a més s’hi afegiren “gent principal” (com es deia en aquella època) i soldats valerosos. En poc temps es reclutaren 18 companyies. Com a Governador o Mestre de Camp s’anomenà a D. Lluis de Queralt “cavaller català, molt honrat i de bona família”. El tercio de D. Lluis de Queralt partí cap a Itàlia com ho feien tots els “tercios” en aquella època.
Dia 7 de octubre de 1587 sortí de Milà cap a Flandes pel “Camí Espanyol”, on arribà dia 7 de desembre, però havia perdut una companyia pel camí, ja que sols n’arribaren 17, no en sabem res de que va passar, suposo que hi va haver qualque error o per falta de gent se’n dissolgué alguna dins una altra (cosa com veurem comú en aquells temps).
Varen ser ben rebuts, junt amb altres unitats, per Alexandre Farnesio que va ordenà se’ls hi donés el que es deia “socorros”, es a dir sous i menjar, ja que desprès de caminar durant dos mesos, octubre i novembre, creuant els Alps i part de França, aquesta gent degué arribar a Flandes en no molt bon estat. Junt amb el “Tercio” de Francisco Bobadilla se’ls hi donà allotjament a Warnenton (Guarnanton en castellà d’aquell temps), però poc desprès al “Tercio” de Bobadilla el traslladaren a Bailleul, suposo que la població no devia poder mantenir a les dues unitats.
Era costum que els soldats veterans espanyols del exèrcit de Flandes posessin malnoms als nouvinguts. Però el “Tercio” de catalans de Queralt en rebé dos, un per part del habitants dels voltants de allà on habitaven que parlaven való, aquets els anomenaren “Tercio de los valones de Espanya”, com que la majoria dels soldats eren catalans i parlaven el català, i ells parlaven un francès que es semblava al català i a ells se’ls deia valons, associaren una cosa amb l’altre, simple. Els soldats espanyols el anomenaren “Tercio del Papagayo” perquè quan parlaven el castellà, el parlaven o pronunciaven malament i li donaven un accent estrany.
El mes de juny de 1588 el “Tercio” de Queralt junt amb altres partiren cap a Woumen. Dia 8 de agost de 1588 partiren cap a Dunquerque per embarcar-se, el dia 9 s’embarquen, però sabut que la esquadra no havia pogut arribar com esperaven, el dia seguent, dia 10, es desembarquen les tropes. Se’ls torna a embarcar dia 12, estant dos dies embarcats a port, però es tornen a rebré noves de que la cosa de la “Invencible” no va molt bé i se’ls torna desembarcar. S’espera fins el setembre i ja confirmat el fracàs, dia 6 de setembre parteixen cap a la població de Dufel, com la anomenen els espanyols, d’aquesta passant per Lier cap a Amberes on hi arriben dia 15 de setembre.
Fracassada la “Empresa de Anglaterra” dia 24 de setembre es posà setge a la ciutat de Bergen op Zum. Cap allà s’enviaren tropes entre elles el “Tercio” de Queralt però no participà en cap acció d’armes. Poc després s’envià a les tropes als quarters d’hivern i en aquest moment es va repartir, en aquella època es deia “reformar”, a les tropes del Tercio de Queralt entre altres ja existents més veteranes. Hem de afegir que això era el normal, perquè es preferia mesclar als soldats novells amb veterans i així mantenir el esperit de cos d’aquelles tropes.

No tenim dades exactes d’on anaren a parar les companyies del Tercio de Queralt, però per revistes posteriors de les tropes, els experts suposen que la majoria anaren a parar al Tercio de Sicília, podríem dir que tal vegada per això de que eren de la mateixa corona. Així que hem de dir que durant uns quants anys hi va haver a prop de 1.900 catalans entre els menys de 7.500 soldats “espanyols”. També hem de afegir que se’ls considerava “espanyols”, no de “las naciones”, i que els “espanyols” eren el cor de les tropes que defensaven Flandes, on sempre tenien el lloc de preferència, sobre tot en el combat, i en les que s’hi tenia la màxima confiança.

diumenge, 3 d’agost de 2014

LA DOMINACIÓ ANGLESA DE TÀNGER

Es un episodi poc conegut, però durant uns anys els anglesos mantingueren aquesta ciutat portuària de Àfrica baix el seu domini.
Després de la mort de Oliver Cromwell i el nefast mal govern del seu fill, el Parlament anglès decidí en 1660 restaurar la monarquia en la persona de Carles II, fill de Carles I que havia estat decapitat per Oliver Cromwell.
El nou rei era fadrí i el casaren amb la princesa portuguesa Catalina de Bragança, aquesta aportà al matrimoni com a part de la seva dot la Colònia de Tànger.
El port de Tànger està a la costa atlàntica africana a prop del Estret de Gibraltar i avui pertany al Marroc. S’esperava que aquest port obris el comerç anglès amb Àfrica, però en lloc de això va ser una càrrega pels recursos anglesos i rendí poc benefici. Els moros, habitants locals, es provaren poc amics. Hem de afegir que el port era insegur pels vaixells.
El 30 de gener de 1662 arribà a la plaça el nou governador Henry Mordaunt, 2º Comte de Peterborough, amb un regiment de 1.000 homos, en deu companyies, com a guarnició. Els habitants portuguesos no estaven contents amb el acord de canvi de sobirà i partiren amb els mateixos vaixells que havien dut els soldats anglesos, deixant com a única població civil de la ciutat les dones i famílies dels soldats anglesos. El Comte de Peterborough, reforçà les defenses, de la ciutat i port, i poc desprès s’entornà a Anglaterra.
El següent governador va ser Andreu Rutherford, un escocès quint fill d’un mercader que havia fet la seva carrera militar a França, on havia arribat al grau de Tinent General. Per recomanació de Lluis XIV, amb la restauració de Carles II, tornà al servei del seu país.
Andreu abans de ser governador de Tànger havia estat governador de Dunquerque i quan Carles vengué la ciutat, Andreu va ser recompensat pel seu sobirà amb el nomenament de Governador de Tànger i fet Comte de Teviot. El nou governador dugué amb ell tres regiments de la guarnició de Dunquerque. Reforçà més les defenses de la ciutat i el abril de 1663 havia construït una línia de reductes i trinxeres a sobre el anell de turons que rodejaven i dominaven la ciutat. Els moros ben aviat atacaren aquestes obres exteriors i començaren una guerra de guerrilles que mantingué a la guarnició sempre en peu de guerra.
El 4 de maig de 1664 una gran partida de 500 homos comandada pel mateix Teviot sortí de la ciutat per cercar llenya i materials de construcció. Els moros lis posaren una emboscada en el anomenat Turó del Jueus. Teviot, denou oficials i quasi tots els soldats moriren, tan sols escaparen 30. Els moros encoratjats atacaren, però baralles internes impediren prendre la plaça que la reduïda guarnició de 1.415 soldats a peu i 140 genets aconseguí resistir.
Durant uns anys s’enviaren reforços per mantenir la possessió de la plaça davant dels atacs constants del moros i no s’aconseguí treure molt de profit del comerç.
El 4 de juny de 1668 Tànger va ser declarada ciutat lliure, amb batle i regidors pel govern de la ciutat en lloc dels militars. En 1674 arribà com a governador Guillem O’Brien, 2º Comte de Inchiquin, i el 1675 es fundà una escola per la guarnició. El 30 de desembre de 1676 s’ordena un cens de la guarnició i ciutat de Tànger, que ja costava a les arques 140.000 £ al any. El cens de la ciutat mostrà 2.225 habitants dels quals 50 eren oficials del exèrcit, 1.231 soldats amb 302 dones i fills de la guarnició.
Pel 1678 els moros incrementaren les hostilitats i ajudats per renegats europeus intentaren el setge formal de la colònia. A punt estigueren de aconseguir-lo, envaïren les defenses amb greus pèrdues angleses i molts dels turons que envoltaven la ciutat estigueren permanentment en possessió dels moros.
El any 1680 dos governadors moriren, un abans i un altre poc desprès de prendre possessió del seu càrrec. El 28 de desembre el coronel Percy Kirke va ser anomenat governador, que dugué amb ell dos batallons de 600 homos cadascun, un trets dels regiments de Guàrdies i un altre del regiment de Dumbarton. El octubre de 1681 la guarnició consistia de 3.221 soldats i 120 genets. El 27 de octubre de 1681 una força de 1.500 homos que comprenia sis batallons de infanteria, set esquadrons de genets (incloent alguns llogats a Espanya) i una brigada naval sortiren de la ciutat per combatre al moros. Aquesta vegada els moros acceptaren la batalla i les càrregues de cavalleria i els mosquets, els derrotaren. Els moros perderen més de 500 baixes. Una de les baixes angleses va ser Carles Fitzcharles, fill il·legítim de Carles II de Anglaterra i  Catarina Pegge, conegut com a “Don Carlos”, casat amb Lady Bridget Osborne i fet Comte de Plymouth en 1675.
Però això no serví de molt. En 1683 arribaren ordres secretes de abandonar la colònia. L’encarregat va ser Lord Darmouth. El 18 de octubre de 1683, 114 invàlids i 104 dones i nins foren embarcats cap a Anglaterra. La força principal de 2.830 oficials i soldats, i 361 dones i nins acabaren la demolició de les murades, port i ciutat els primers mesos de 1684. El 5 de febrer de 1684 Tànger va ser evacuada oficialment. Però abans d’això Lord Darmouth aconseguí, pagant un rescat, alliberar de la presó de Ismail, a varis oficials i a prop de 40 soldats, alguns dels quals havien estat empresonats durant 10 anys.

Abans de la sortida alguns soldats foren recompensats amb terres a la recent adquirida Província de Nova York. Tomàs Dongan, 2º Comte de Limerick, Tinent Governador de Tànger, es convertí en el Governador Provincial de Nova York i Guillem “Tangerí” Smith, el darrer batle de Tànger, obtingué 50 milles del Oceà Atlàntic davant la costa de Long Island.